La petita bellesa, d’Anthony Browne, és una història d’amistat, però també és molt més que això. Un goril·la que viu envoltat de comoditats se sent sol i demana als seus cuidadors que li busquen companyia. Així arriba Bellesa, una gateta menuda amb qui comparteix passejos, jocs, menjar i, sobretot, una amistat que transforma la seua vida.
Browne juga des del principi amb un contrast que recorre tot l’àlbum: un goril·la enorme i una gateta diminuta; una aparença que associem amb la força i la ferocitat i un comportament ple de tendresa i sensibilitat. Però aquesta inversió dels estereotips no serveix simplement per dir-nos que «les aparences enganyen». El goril·la és tendre, sí, però també s’enfada. I molt.
Perquè arriba un moment en què la ràbia el desborda i alguna cosa es trenca. I ací és on el llibre es torna especialment interessant. No presenta la ira com una emoció que cal eliminar ni converteix el protagonista en «el dolent» de la història. Tampoc intenta explicar-nos què hauríem de fer quan ens enfadem. Ens permet, simplement, mirar de cara aquesta part més agressiva de nosaltres mateixos, mostrar un desbordament i les seues conseqüències, i deixar que el lector ocupe un espai davant d’allò que acaba de passar.
Perquè podem enfadar-nos. Podem perdre el control. Podem fer coses que després lamentem. I això no vol dir que deixem de ser dignes d’amor ni que deixem d’estimar. Potser una de les coses més valuoses que ofereix La petita bellesa és precisament aquesta: la possibilitat de connectar amb la pròpia agressivitat sense identificar-nos completament amb ella, d’acceptar que la ràbia també forma part de la vida i que una emoció —per intensa que siga— no determina qui som.
Les il·lustracions, com és habitual en Browne, mereixen una lectura pròpia. Darrere de la senzillesa aparent de les escenes hi ha una enorme quantitat de detalls, referències, jocs visuals i elements simbòlics. L’autor humanitza l’entorn del goril·la i ompli les pàgines de pistes que amplien allò que el text explica. Fins i tot el paper pintat de flors que envolta el protagonista sembla recordar-nos constantment que aquell animal viu en un espai que no és el seu hàbitat natural.
Però potser el més bonic de La petita bellesa és que no necessita que el goril·la siga perfecte per parlar-nos de l’amistat. Bellesa no estima només la part amable del seu amic. També hi és quan apareix la ràbia, quan tot es desborda i quan les coses es compliquen.
Un àlbum tendre i molt més incòmode del que sembla. Perquè potser no necessitem que els llibres ens ensenyen a no enfadar-nos, sinó que ens ajuden a connectar amb aquesta part més agressiva de nosaltres mateixos i a entendre que podem enfadar-nos i continuar estimant-nos; que podem desbordar-nos i continuar sent estimats, i que connectar amb la nostra agressivitat, en lloc de negar-la, també forma part d’aprendre qui som.
